Quan els mitjans de comunicació estan estretament lligats a una ideologia, el periodisme comet l’error de canviar-se a si mateix. El rigor desapareix quan entren en joc interessos concrets que, lluny de tenir com a objectiu satisfer el consumidor amb informació real, proposen un adoctrinament sense màscares, tan salvatge que la notícia més controvertida i políticament posicionada acaba resultant la més acceptada, acollida amb normalitat, més per repetició que per exercir un servei social.

 
Els casos més descarats d’impressió ideològica reben crítiques, perquè el ciutadà tampoc està disposat a empassar-ho tot sense preguntar què menja, però quan la oferta és limitada i tots els mitjans assumeixen aquesta postura, més o menys obertament, no hi ha moltes alternatives. Malauradament, els diaris petits i de poca capacitat de difusió, sobretot digitals, no reben reconeixement ni desperten la confiança necessària, a no ser que vagin avalats per un dels grups de comunicació importants. Aquesta reticència a creure en allò desconegut, juntament amb el fet demostrat que els mitjans de consum estès funcionen com a autoritat que la població assumeix com a vàlida, anul•len la feina dels projectes emergents que poden ser perfectament fonts contrastades per conèixer la realitat amb fidelitat.
 
És interessant també preguntar-se amb quanta antelació es coneix una notícia abans de ser divulgada, ja que els interessos dels mitjans, en aquest sentit, poden anar vinculats a una dosificació de la informació amb fins econòmics o polítics: desar una portada per publicar-la estratègicament quan més convé. El cas en el qual s’ha vist involucrada Sánchez Camacho, que vol denunciar al PSC per realitzar escoltes no autoritzades, data de fa més d’un any; no obstant, la notícia va començar a conèixer-se (no a fer-se pública) poc abans de les últimes eleccions autonòmiques de la mà d’un autor anònim. La pregunta és: quan de temps ha esperat la premsa des que coneix els fets? 
 
Sigui com sigui, la vinculació permanent del periodisme i la política esdevé un frau informatiu que, per desgràcia, no sembla que tingui cap intenció de canviar. La societat aposta pels mitjans modestos per recórrer a les notícies més agressives i per evitar les mitges tintes que venen fum, però segueix depenent dels diaris 'consagrats' per conèixer la realitat social i política. És una paradoxa, però de fet és el propi ciutadà qui l'alimenta, perquè cap mitjà potent posaria a la venta una edició amb la certesa que no tindria èxit a nivell econòmic. 
En aquest joc d'intercanvis, la premsa ha volgut desfer-se dels maldecaps que provoca la qualitat i s'ha centrat en la quantitat, que al cap i a la fi és el motiu transversal que atravessa una certesa tan trista com que les notícies són poc més que mercaderies. Moldejant la veritat al seu gust, els diaris estan manipulant una mentida que no només ells creuen, sinó que acaben per gravar al cervell conformista d'aquell que llegeix la portada i assenteix amb el cap.